La Educación Prohibida

Qualsevol gestor cultural o ministre de Cultura hauria d'estudiar amb atenció l'estratègia del documental L'Educació Prohibida. En menys d'una setmana, sense inversió en publicitat, els seus nombres són espectaculars: 158.455 descàrregues, 1.488.220 reproduccions en web, 436 projeccions a tot el món, 46.726 fans en Facebook 4.257 seguidors en Twitter. Un detall: el documental no usa llicencia copyright, sinó llicència Creative Commons. Qualsevol persona té dret a copiar l'obra, a modificar-la i a difondre-la com vulgui. A més, el documental ha estat elaborat d'una forma col·laborativa: va ser finançat col·lectivament gràcies a 706 co-productors. Els subtítols també han estat fets de forma col·laborativa. Qualsevol persona pot traduir el documental a qualsevol idioma aquí.

El més curiós és que L'educació prohibida toca un tema poc comercial: qüestiona els fonaments de l'educació occidental, els seus mètodes, el seu sistema competitiu basat en qualificacions. El documental ha fet “més de 90 entrevistes a educadors, acadèmics, professionals, autors, mares i pares; un recorregut per 8 països d'Iberoamèrica(Argentina, Uruguai, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Mèxic, Guatemala i Espanya) passant per 45 experiències educatives no convencionals”. I realment, no deixa indiferent a ningú. El documental critica amb duresa una educació que “no considera la naturalesa de l'aprenentatge, la llibertat d'elecció o la importància que tenen l'amor i els vincles humans en el desenvolupament individual i col·lectiu”. I mostra prototips educatius que ja estan funcionant, nous imaginaris *replicables per a aquesta nova era en xarxa.

Sorgeixen moltes preguntes, sens dubte, després de veure L'educació prohibida. Per què Occident (i mig món imitant-li) encara base els seus sistema educatiu en un model nascut en la Prússia militar del segle XIX? Per què l'educació es basa en un sistema competitiu que no incentiva el treball en equip i la creativitat? Per què l'educació es concentra en centres definits sense contacte amb la ciutat i/o la naturalesa? Per què no basar l'educació en un procés social, participatiu, que converteixi les nostres *urbas a la ciutat de l'aprenentatge?

Sense més, recomano veure L'educació prohibida i compartir-la de qualsevol forma possible.

http://blogs.20minutos.es/codigo-abierto/2012/08/19/la-educacion-prohibida-un-alegato-por-una-educacion-libre/

El cinema i l'educació

En les pròximes entrades al bloc uniré les meves dues passions: L'educació i el cinema. Aniré comentant pel·lícules relacionades amb el cel·luloide i intentarem fer un lectura del que es vol transmetre, sense des de una vessant educativa. Tot i que no serà un bloc exclusiu de cinema... també farem un repas a noticies que poden ser d'interés per a la comunitat docent.

La meva primera critica serà sobre una pel·lícula que vam veure fa poc a classe: Cadena de favores.

Sinopsis:

Un nen imagina un curiós sistema per millorar el món; fer favors fins i tot abans que te'ls retornin. És a dir: no retornar favors, sinó pagar-los per endavant, i no necessàriament a qui t'ho va fer a tu. Per a sorpresa de tots, la desinteressada proposta causa furor entre la gent. Entretinguda comèdia amb tocs dramàtics i un eficaç repartiment. Com a anècdota el personatge interpretat per Spacey és, en la novel·la, de raça negra, la qual cosa va provocar polèmica en USA entre el col·lectiu afroamericà. 

(FILMAFFINITY)

La pel·lícula no destaca per les interpretacions dels seus grans protagonistes (em refereixo a Helen Hunt i Kevin Spacey) però si per la idea de que la única manera de canviar el món és canviant nosaltres mateixos. Aquesta és la idea que hem de treballar amb els nens des de ben petits, i ara parlo com a pare i com a futur mestre.

Aquest canvi que hem de promoure ha de venir a parts iguals des de l'escola i des de casa. Plantar una llavor que faci reflexionar els nostres fills i alumnes de manera que vegin que un canvi en la manera de viure és possible, només hem de creure.

Tot i que la pel·lícula es desinfla a partir de les 3/4 parts hem de fer el possible per què la idea fonamental del nen no segueixi el mateix camí. Trobar en la felicitat dels altres la pròpia felicitat és una idea maravellosa, tan debò que la gent comenci a pensar d'aquesta manera. Nosaltrs com a mestres hem de procurar que la nostra tasca no sigui unicament la de formar academicament, sinó la d'implicar-nos de tal manera que els nens vegin quines són les conductes adequades. És una responsablitat que ha de ser compartida per la família i procurar anar sempre en la mateixa direcció.

Però... recordeu que els canvis comencen per un mateix.

La competència digital a Primària

A continuació m'agradaria comentar una part del llibre del Professor de TIC a la Facultat de Ciències de Psicologia, Ciències de l'Educació i l'Esport de Blanquerna Miquel Angel Prats.

El llibre en qüestió tracta sobre els avantatges de les TIC vers la formació dels nostres futurs alumnes. En particular el segon capítol, el qual tracta sobre les competències corresponents per cicles i per matèries a les quals les TIC tenen una gran aportació. També parla sobre propostes didàctiques i experiències en primera persona. He mirat de sintetitzar l’essència d’aquest segon capítol en aquest prezi, el qual espero que sigui entenedor per a tots. Salu2 ;)