Qualsevol gestor cultural o ministre de Cultura hauria d'estudiar amb atenció l'estratègia del documental L'Educació Prohibida. En menys d'una setmana, sense inversió en publicitat, els seus nombres són espectaculars: 158.455 descàrregues, 1.488.220 reproduccions en web, 436 projeccions a tot el món, 46.726 fans en Facebook 4.257 seguidors en Twitter. Un detall: el documental no usa llicencia copyright, sinó llicència Creative Commons. Qualsevol persona té dret a copiar l'obra, a modificar-la i a difondre-la com vulgui. A més, el documental ha estat elaborat d'una forma col·laborativa: va ser finançat col·lectivament gràcies a 706 co-productors. Els subtítols també han estat fets de forma col·laborativa. Qualsevol persona pot traduir el documental a qualsevol idioma aquí.
El més curiós és que L'educació prohibida toca un tema poc comercial: qüestiona els fonaments de l'educació occidental, els seus mètodes, el seu sistema competitiu basat en qualificacions. El documental ha fet “més de 90 entrevistes a educadors, acadèmics, professionals, autors, mares i pares; un recorregut per 8 països d'Iberoamèrica(Argentina, Uruguai, Xile, Perú, Equador, Colòmbia, Mèxic, Guatemala i Espanya) passant per 45 experiències educatives no convencionals”. I realment, no deixa indiferent a ningú. El documental critica amb duresa una educació que “no considera la naturalesa de l'aprenentatge, la llibertat d'elecció o la importància que tenen l'amor i els vincles humans en el desenvolupament individual i col·lectiu”. I mostra prototips educatius que ja estan funcionant, nous imaginaris *replicables per a aquesta nova era en xarxa.
Sorgeixen moltes preguntes, sens dubte, després de veure L'educació prohibida. Per què Occident (i mig món imitant-li) encara base els seus sistema educatiu en un model nascut en la Prússia militar del segle XIX? Per què l'educació es basa en un sistema competitiu que no incentiva el treball en equip i la creativitat? Per què l'educació es concentra en centres definits sense contacte amb la ciutat i/o la naturalesa? Per què no basar l'educació en un procés social, participatiu, que converteixi les nostres *urbas a la ciutat de l'aprenentatge?
Sense més, recomano veure L'educació prohibida i compartir-la de qualsevol forma possible.
Aquest documental em va agradar molt perquè pots veure diferents projectes educatius molt interessants que pertanyen al moviment de renovació pedagògica. És un projecte cooperatiu i autogestionat, jo fa quasi bé un any vaig fer una petita aportació de 20€ perquè tirés endavant.
ResponEliminaSi us subscriviu al seu canal de Youtube podreu anar veient també les entrevistes senceres que surten en el documental. Aquí el podeu trobar:
http://www.youtube.com/user/edprohibida?feature=g-high-u
Gràcies per pasar-te i comentar Joan... de debó ;)
Elimina